La flexió i la derivació
La flexió
Fixem-nos en aquests grups de paraules:
mar paperera mirador ricament
submarí papers mirada rics
submarinista paperer mirar enriquir
marejol papereria mirarem enriquiran
marinada paperot miraves enriquia
mars paperassa mirarien
mirall,
emmirallat
miratge
Cada grup de paraules conté uns sons que es repeteixen. De cada un d’aquests sons en diem lexema o arrel, apareix en totes les paraules de la mateixa família. Els lexemes d’aquestes paraules són: mar-, paper-, mira-, ric-.
Al lexema s’hi afegeixen grups de lletres, tant al davant com al darrere. Submar-inista, mira-tge, en-riqu-ia... són els morfemes. Els morfemes són molt útils i ens permeten de formar noves paraules a partir d’un únic lexema.
De morfemes n’hi ha de dos tipus:
· Morfemes flexius: Són els morfemes que s’afegeixen després del lexema i aporten informació de gènere, nombre, persona, temps...
· Morfemes derivatius (o afixos): Són elements que, afegits a un lexema, porten a la construcció d’una nova idea, una nova paraula, i normalment això es correspon amb una nova accepció del diccionari.
Per exemple, sub–, i –ista, són morfemes derivatius afegits al lexema ma–, –er, –eria, afegits al lexema paper–.
Morfema flexiu
La flexió no dóna lloc a paraules amb nous significats, sinó a formes diferents d’una mateixa paraula. Això ha fet que molt sovint es tracten els morfemes flexius en l’apartat de morfologia quan es parla de la forma de les paraules, i els morfemes derivatius en l’apartat de lèxic i semàntica.
Alguns dels morfemes flexius més usuals són els següents:
– Morfemes de gènere. Indiquen si la paraula (nom, adjectiu, determinant o pronom) és masculina o femenina. Per indicar el femení, els morfemes més usuals són –a, -ina,. (ex. re-ina, xiquet-a); per al masculí -e, -u (ex. arbr-e, europe-u).
– Morfemes de nombre. Indiquen si la paraula és singular o plural. Els morfemes més utilitzats per al plural són -es, -s, -ns (ex. cadir-es, bou-s, camins).
– Morfemes de persona. Permeten de relacionar el verb amb la persona que fa l’acció. Les persones són representades per jo, tu, ell-ella, nosaltres, vosaltres, ells-elles. Així són diferents les formes cantar-eu i cantar-em. El morfema -eu indica la segona persona del plural, el morfema -em indica la primera persona del plural.
– Morfemes de temps. Indiquen en quin moment es produeix l’acció del verb: present, passat o futur. En la paraula cant-ava, el morfema -ava indica acció passada, en cant-aran, el morfema -aran indica futur.
Separació de lexema i morfemes
Per fer la separació de les parts d’una paraula, haurem de seguir uns passos. Ho veurem per mitjà de la separació de la paraula calculadores.
1. Destriar el lexema a partir del mot que tenim i d’altres paraules de la mateixa família. Cal pensar en formes com calculadores, calcular, càlcul..., i deduïm que el lexema (els sons que es repeteixen) és calcul-.
2. Una vegada separat el lexema, ens queda el morfema –adores. Dins d’aquest morfema hi podem distingir la forma -es, que indica que la paraula és plural. –es és un morfema flexiu.
3. Ens queda una part, –ador, El morfema –ador afegit al lexema calcul– ens porta a la construcció d’una nova paraula amb un nou significat, «instrument que serveix per calcular»; és, doncs, un morfema derivatiu.
La derivació
La derivació consisteix a formar noves paraules afegint uns elements, els morfemes derivatius o afixos, a un lexema. El primitiu és la paraula a partir de la qual es formen els nous mots. El derivat és la nova paraula formada a partir del primitiu i amb l’ajuda dels morfemes derivatius.
Cotxe: cotxer, cotxera, cotxeria, cotxet, escotxegar, guardacotxes
Casa: casada, casal, casalot, casatinent, casalici, casamata, casar
Els morfemes derivatius sempre van associats a un lexema, no poden anar sols. Segons la seua posició en relació al lexema poden ser:
· Prefixos. Es col·loquen al davant del lexema. Alguns dels prefixos més utilitzats són els següents:
| anti- | grec anti- | oposat | antibiòtic, antiaeri, antidemocràtic | sin.: contra- |
| apo- | grec apó | apartat de, destacat, independent, mancat de | apostasia, apòcope, apoenzim | |
| avant- | llatí abante- | a l'interior de | avantbraç, avantposar | sin.: ante-; ant.: post- |
| arxi- | grec archi- | que mana, que precedeix | arxiduc, arxifonema; arquebisbe, arquitecte | variants: arque-, arqui- |
| ben- | llatí bene- | bé | bendir, benviure; benefactor, beneplàcit | variant: bene-, ant.: mal- |
| auto- | grec autós- | un mateix | autodidactic, automòbil | |
| bes-1 | llatí bis | dues vegades | besavi | sin.:* bi- |
| bes-2 | llatí bis, "dues vegades" | valor pejoratiu | bescanviar, bescomptar | |
| bi- | llatí bi- | dos, dues voltes | bicicleta, biennal, biplaça | altres formes: bes-1, bin- en binaural, binocular, i bis- en bisanual, di- |
· Sufixos. Es posen al darrere del lexema. Entre els més utilitzats tenim aquests:
| -alla | Nom > Nom | Col·lectiu; pejoratiu (gent) | Fadrinalla; faramalla, gentalla |
| -am | Nom > Nom | Col·lectiu (plantes i lloc on creixen) | Donam, mossam, lladregam, bestiam, bigam, fustam; figueram |
| -ar | Nom > Nom | Col·lectiu (lloc o camp plantat de) | Bestiar, fossar, colomar; Alzinar, pinar, tarongerar |
| -ari | Nom > Nom | Col·lectiu (continent d'un conjunt de) | Mostrari, reliquiari, diccionari |
| -at | Nom > Nom | Col·lectiu (semblant a -ada. Gran quantitat de; contingut o capacitat de) | Cadirat, aiguat; grapat, manat, braçat |
| -ea | Nom > Nom | Col·lectiu (Balear) | Al.lotea |
| -atge | Nom > Nom | Col·lectiu | Veïnatge, plomatge |
| -eda, -et | Nom > Nom | Col·lectiu de plantes | Olivet, oliveda |
Alguns sufixos ens serveixen per formar augmentatius; en aquest cas el sufix indica grandària: Home, homenot; gran, grandàs; bona, bonassa; veus, veuasses...
També hi ha el cas contrari: sufixos com -et, -eta, -ets, -etes, -im, -í, s’afegeixen a un nom o a un adjectiu i formen un diminutiu de la paraula, és a dir, indiquen menudesa, a vegades s’utilitzen en sentit afectuós:: Gat, gatet; menuda, menudeta; casa, caseta; mica, miqueta.
Amb l’ajuda dels sufixos -astre, -astra, -ot, -ota podem formar els despectius, paraules que indiquen menyspreu: sabata: sabatot, polític: politicastre, animal: animalot
El sufix -íssim serveix per formar els superlatius; indica que la qualitat o el defecte expressat per l’adjectiu es dóna en el grau més elevat: alt altíssim, nets netíssims, bona boníssima.
Els gentilicis són paraules derivades amb les quals designem les persones oels objectes en relació al seu lloc de procedència. Es formen amb sufixos com -à, -ana, -enc, -enca, -eny, -ès, -esa, -í, -ina, -ol...
València, valencià; Canadà, canadenca; Torrent, torrentí...
Alguns sufixos ens serveixen per formar col·lectius, paraules que indiquen un grup. Són sufixos com –eda, -ar, -ada, -at... Pí, pineda; roure, roureda; costella, costellada...
L’infix és un morfema que se situa entre el lexema i el sufix. Potser és el morfema més difícil de separar; a més, no tots els infixos tenen un significat clar.
A vegades els infixos ens permeten formar dues paraules derivades diferents:
Ferro: ferr- er / ferr-et-er Carn: carn-er / carn-iss-er
Procés de formació de noves paraules: la composició.
La composició és un procés que consisteix a formar noves paraules a partir de la combinació de paraules ja existents. El resultat és un mot compost. Es poden combinar mots de diferents categories gramaticals. Vegem-ne alguns exemples:
- Verb i nom: penjarobes, ventafocs, salvavides, correfoc...
- Adjectiu i nom: Blancaneu, celobert, curtmetratge...
- Adjectiu i adjectiu: blaugrana, agredolç, fisicoquimic...
- Nom i nom: allioli, coliflor, capitost...
Normalment els dos mots que conformen el mot compost s’uneixen sense posar-hi res al mig. No obstant això, a vegades es fa alguna modificació com, per exemple, afegir una vocal per tal de facilitar-ne la lectura. És el cas de coliflor, fisicoquímic, allioli...
D’altres vegades els mots han de portar un guionet.
Ús del guionet en els mots compostos. Ortografia.
Els mots compostos s’escriuen normalment sense guionet. Hi ha, però, unscasos en què hem de posar el guionet:
— Quan el primer mot acaba en vocal i el segon comença en s, r o x.
Exemples: para-sol, espanta-sogres, busca-raons, barba-ros, escuraxemeneies, para-xocs.
— En els numerals compostos. Ex: trenta-tres, vint-i-cinc.
— En els compostos formats per dos mots que, si no estigueren separats, serien difícils de llegir: Exemple: Mont-roig, blanc-i-blau, Puig-reig...
— Mots compostos en què el primer mot és el nom d’un punt cardinal. Ex: sudamericà, nord-est...
— Els mots compostos repetitius. Ex: tic-tac, zig-zag, nyigui-nyogui, xino-xano, pengim-penjam...
— En algunes expressions com abans-d’ahir i .adéu-siau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada